No oblidem! 80è aniversari del cop d’estat feixista
Redacció*. LQSom. Juliol 2016
Aquest juliol tornem a denunciar la situació de continuisme del franquisme, la normalització i estandardització del feixisme espanyol com a un fet històric qualsevol desvinculat de la situació actual. Es torna a considerar el “18 de juliol” com una efemèride llunyana en el temps ja superada perquè tots som uns grans demòcrates. Així hem vist la portada de El Mundo amb una fotografia sota el títol “Los hijos de la reconciliación”, només faltava afegir “nacional”, mostrant els fills dels militars vencedors amb els dels vençuts, nét del cap colpista assassí inclòs. Aquest pervers article els mostra parlant de guerra fratricida entre famílies i amistats, com si la guerra hagués sortit del no-res, explicant que Franco va plorar de pena quan va vèncer, però oblidant les terribles dècades de mort i repressió que van venir després, quan ja no plorava signant condemnes a mort fins al seu últim alè. Potser tot això no té res a veure amb les seves vides on victimaris i víctimes provinents del mateix món han pogut seure a sopar i parlar de les batalletes dels avis. Però el seu “18 de juliol” asèptic i intemporal té molt a veure amb les nostres vides. Nosaltres no oblidem perquè no podem trair la Memòria, les memòries d’aquells que van patir el feixisme pel seu compromís amb les llibertats.
També es va celebrar una missa a la catedral de València pel general genocida amb l’argument que no es pot discriminar ningú, només les persones etiquetades de roges, homosexuals, laiques, atees, tota aquesta gent que no s’estima molt la jerarquia eclesiàstica. A la televisió pública espanyola, que paguem totes i tots, per a celebrar el 80 aniversari del cop d’estat contra la legalitat republicana, La 2 va passar la pel·lícula “El santuario no se rinde” que lloa la resistència d’uns traïdors a la democràcia al santuari de la Vírgen de la Cabeza, encara avui franquejat per un monument amb una àliga franquista de considerable dimensió explicant la història dels guàrdies civils que es van aixecar contra la República, per a ells uns herois de la seva santa creuada que tanta sang va vessar.
S’ha tornat a parlar de guerra, de bàndols, de mort entre germans en comptes de fer referència a la veritat històrica, a la conspiració de les oligarquies, l’estament militar i eclesiàstic per acabar amb una jove República que s’obria pas entre l’immobilisme d’aquells que van assistir complaents al matrimoni dictadura-monarquia borbònica. En comptes de parlar de l’aixecament dels colpistes, del feixisme espanyol i de l’enderrocament de la democràcia per la força de les armes finançades per banquers com March, beneïda per la cúria i d’una guerra guanyada amb l’imprescindible suport del nacionalsocialisme i el feixisme i la complicitat del no intervencionisme. Tota aquesta recurrent propaganda protagonitzada pels que van comprar la transició, uns per tapar-se unes vergonyes que ara s’atreveixen a ensenyar impúdicament i altres per arribar al bipartidisme que tant de poder els hi va proporcionar, pels que ara es diuen constitucionalistes i viatgen en el mateix tren envoltats de la bicolor i la corona. Aquests tenen sota les seves catifes molts fantasmes per amagar. Només coneixem la punta de l’iceberg.
I en aquest context acabem de passar per unes eleccions que han guanyat els hereus de tot allò que va representar el franquisme: caciquisme i corrupció, amb una efectiva campanya de por als rojos i els separatistes. Amb uns vots custodiats per un ministre de l’interior supernumerari del mateix Opus que va ser columna del franquisme i que conspira contra partits democràtics sense gens de vergonya i sense dimitir, com és costum a la seva monàrquica pàtria. Han guanyat els negacionistes que no condemnen el lligat i ben lligat que tantes prebendes els ha suposat.
Volem recordar altra pel·lícula, “El judici de Nuremberg” (1961). En un moment del film un dels jutges posa a l’espectador davant del mirall quan exposa que la situació política i els seus interessos no poden canviar el fet que s’ha de fer justícia. Què la por al poder de l’URSS i la necessitat dels EEUU de formar un front anticomunista no podia convertir-se en el perdó per aquells que van cometre horribles crims de lesa humanitat com va acabar passant. Estem en el mateix punt, la justícia i els drets humans són supeditats als interessos d’aquells que prediquen l’oblit i el fet de passar pàgina d’un llibre que ni tan sols ens han deixat escriure.
I aquí continuem altre juliol més, demanant veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i respecte pels drets humans. Denunciant que l’actual estat roman en un dèficit democràtic arrossegat des d’aquell 17 de juliol de 1936, que té unes arrels molt més profundes, lligades a les grans famílies, als borbons i a una poderosa Església. Tots plegats van sotmetre històricament els pobles a cops d’ignorància, pobresa i amb mà repressora. La pregunta que ens fem ara és si 80 anys després han canviat les coses, potser en part de la lletra sí, però no en l’esperit. Una ànima negra, cínica i venjativa que els vencedors van inocular en els seus descendents, que no perdonen que les filles i nétes de les vençudes caminin amb pas ferm cap a la seva emancipació deixant enrere la seva “una, grande y libre”.
Us esperem dissabte, 30 de juliol, a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.
