Carta oberta a les persones exiliades i preses polítiques: “SOU, MOLT, MALA, GENT”

Carta oberta a les persones exiliades i preses polítiques:  “SOU, MOLT, MALA, GENT”

Por Lluís-Ignasi Pastrana Icart.

Aquesta carta oberta la publiquem primer en català, perquè cap mitjà de Catalunya no ha volgut publicar-la, o sigui que li han censurat l’article…

Anna Gabriel, Antoni Comín, Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Lluís Puig, Marta Rovira, Meritxell Serret, Montse Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Tot i que vull anomenar-vos una per una pel vostre nom, us poso per ordre alfabètic perquè vull referir-me a vosaltres com a col·lectiu, que també inclou persones com Carles Mundó, Meritxell Borràs, Santi Vila, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau… i encara en podrien ser més.

Dir-vos que “sou, molt, mala, gent” és fort, ho sé, i pot resultar ofensiu encara que no sigui la meva intenció ofendre a ningú, però com deia en Tardà, en moments de lucidesa que, per cert, darrerament sembla haver perdut: “algú ho havia de dir”. Intentaré ser breu a l’hora de justificar aquest meu llenguatge abrupte, i amb una mica de sort, potser la brevetat ajudarà a fer-me entendre millor. I el primer que vull deixar clar, en justícia, és que molt probablement no totes vosaltres “sou, molt, mala, gent” en la mateixa mesura.

Us van pagar defenses i fiances entre altres conceptes. Se’ns va fer creure o es va fer córrer, que alguns de vosaltres no podíeu afrontar aquestes despeses perquè les vostres economies familiars es trobaven al límit. Després ja hem vist que no devien ser certs aquells rumors quan cap de vosaltres, per sort, ha acabat engreixant el col·lectiu de les persones “sense sostre”. Vaja, que no cal patir, que ja esteu totes ben col·locades i no em vull estendre fent una relació d’on “treballeu” cadascú i quin és el vostre sou i patrimoni, però per fer-vos-en cinc cèntims, m’estic referint a anticapitalistes que actualment cobren 100.000€ l’any, conselleres de l’actual Govern de la Generalitat, presidents, vicepresidents i vicesecretaris generals d’algun partit, advocats i membres d’equips jurídics de determinades empreses, directors de drets socials al Síndic de greuges que cobren prop dels 100.000€ o qui s’ha muntat la seva paradeta a Suïssa i ja no vol saber res, quan anava de Gandhi del Procés. Doncs us puc passar el número de compte de la Paqui que, tot i la seva precària situació econòmica va creure’s el que no era, i es va posar en situació de major precarietat econòmica, per ajudar-vos. Després us parlaré d’ella.

Va ser molta la gent que us va fer costat i que us va ajudar econòmicament. Molta d’aquesta gent amb economies molt precàries, per si no ho sabíeu. Vull posar-vos un exemple que conec bé, el del col·lectiu “Silenci… rebel·leu-vos” que, entre altres accions de suport, va estar més de dos anys davant del Palau de Justícia de Tarragona, de dilluns a divendres cinc hores al dia i va ser present a Madrid, del primer dia fins a l’últim, des de les deu del matí fins a les sis de la tarda, al carrer Génova davant del Tribunal Supremo, durant els quatre mesos que va durar el vostre judici. Moltíssims insults, amenaces de mort, agressions, multes i costos econòmics que ni la rica ANC, ni el ric Òmnium Cultural, van tenir la decència d’assumir, quan l’acció “Silencio… rebelaos”, dirigida als jutges i a la policia espanyola, era l’única acció reivindicativa diària que es va fer durant aquells quatre mesos i davant dels morros dels seus destinataris (sort vam tenir, de l’ajut de republicans madrilenys com “la quadrilla” i “Madrileñ@s por el Derecho a Decidir”).

La Paqui, del “Silenci”, és filla de guàrdia civil, no us en diré l’edat, però els 65 anys no els tornarà a complir. Amb prou feines cobrava 600€ al mes però comprava marxandatge, per deixar una part dels seus pocs diners a la caixa de resistència per, entre altres coses, pagar fiances a persones que després anaven de vacances en un iot que costava 7.800€ al dia (segons la premsa). La Paqui, es pagava els viatges en AVE cada setmana, per anar a Madrid davant del Tribunal Supremo i per plantar-se davant de la policia espanyola rebent insults, alguna que altra agressió per part de la policia, que la va fer anar per terra i alguna multa. I tot, per denunciar el circ que el Poder Judicial va muntar amb el vostre judici i amb la persecució dels exiliats; i tot, per donar-vos suport; tot per fer-vos costat. I com ella i el col·lectiu “Silenci”, podríem mencionar moltíssima més gent i moltíssims més col·lectius que van patir, de la policia espanyola i també de la vostra, repressió física, psicològica, econòmica, conculcació de drets i llibertats, imputacions i empresonaments.

I ara que ja sou al carrer, que ja heu pactat els vostres indults i que vosaltres i els vostres partits, seguiu i seguireu pactant amb els vostres botxins i amb qui faci falta: governs d’ajuntaments, diputacions, consells comarcals, Parlament, Congreso i Senado, ara resulta que no teniu ni la més mínima sensibilitat pels milers de persones represaliades i pendents de judici? Teniu la barra de deixar tirades, precisament, aquelles persones que van patir la repressió per fer-vos costat, per defensar-vos? Per a elles no hi ha pactes?

I teniu la poca vergonya de no ser presents, ni organitzar-vos per ser-hi, quan hi ha un judici o una declaració d’aquestes persones? Tot i que hi hauríeu de ser totes perquè és per donar-vos suport a totes vosaltres que estan patint la repressió, no caldria ni això sí us organitzéssiu i us anéssiu tornant per, com a mínim, una de vosaltres, ser-hi en representació de la resta, especialment dels exiliats. Però no, no hi sou. I no sou capaces ni de donar-los el suport que es mereixen, amb un simple article o entrevista als mitjans de comunicació cada cop que se celebra algun d’aquests judicis. Sí, cada cop, perquè elles hi van ser cada dia davant del Palau de Justícia a Tarragona i davant del Tribunal Suprem.

Ja podeu dir i excusar-vos com vulgueu però, davant d’aquesta trista realitat, que entre altres qüestions evidencia el vostre egoisme exacerbat, la vostra baixa o nul·la qualitat moral, i la vostra inadmissible manca de solidaritat, amb aquelles persones que la van tenir amb vosaltres, amb totes i cadascuna de les persones exiliades i preses polítiques (a qui mai se us podrà negar aquesta condició, ni el vostre patiment, ni el dels vostres familiars i amics, ni oblidar els vostres llargs i durs anys de presó), amb profunda tristor vull dir-vos —i crec que, probablement, podria parlar en nom de totes o moltes de les persones represaliades que han patit i encara estan patint la repressió, no exclusivament dels jutges i policia espanyola sinó també dels Mossos d’Esquadra i la Generalitat— que us considero persones mesquines*, desagraïdes i que “SOU, MOLT, MALA, GENT”.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart.Silenci…rebel·leu-vos”. 12 Juliol del 2023

*Mesquí: 1 2 adj. [LC] Mancat de generositat moral. (DIEC2. Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans)

PD. Com ha passat en alguna altra ocasió, aquest escrit ha estat considerat no convenient, dit d’una altra manera “censurat, per algun mitjà que fins ara havia tingut l’amabilitat de publicar la majoria dels meus articles d’opinió. Degut a aquest impediment, us agrairia que féssiu córrer l’escrit, per tal que arribi a totes aquelles persones a qui em refereixo, amb l’esperança que aquestes persones puguin donar explicacions que demostrin que vaig errat en les meves consideracions. De debò que res no em faria més feliç. Gràcies.

.-.-.-.-.-.

CASTELLÁ:

Carta abierta a las personas exiliadas y presas políticas: “SOIS, MUY, MALA, GENTE”

Anna Gabriel, Antoni Comín, Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Lluís Puig, Marta Rovira, Meritxell Serret, Montse Bassa, Oriol Junqueras y Raül Romeva. Aunque quiero nombraros una a una, os pongo por orden alfabético porque quiero referirme a vosotras como colectivo, que también incluye personas como Carles Mundó, Meritxell Borràs, Santi Vila, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau… y aún podrían ser más.

Deciros que “sois, muy, mala, gente” es fuerte, lo sé, y puede resultar ofensivo, aunque no sea mi intención ofender a nadie, pero como decía Tardà en momentos de lucidez que, por cierto, últimamente parece haber perdido: “alguien tenía que decirlo”. Intentaré ser breve a la hora de justificar este lenguaje abrupto mío y, con un poco de suerte, quizá la brevedad hará que se me entienda mejor. Y lo primero que quiero dejar claro, en justicia, es que muy probablemente no todas vosotras “sois, muy, mala, gente” en la misma medida.

Se os pagaron defensas y fianzas entre otros conceptos. Se nos hizo creer o corrió el rumor, de que algunos de vosotros no podíais afrontar esos gastos porque vuestras economías familiares estaban al límite. Después ya hemos visto que no debían de ser ciertos aquellos rumores, cuando ninguno de vosotros, por suerte, ha acabado engrosando el colectivo de las personas “sin techo”. Que no hay que preocuparse, vaya, que ya estáis todas bien colocadas y no me quiero extender haciendo una relación de donde “trabajáis” cada uno y cuál es vuestro sueldo y patrimonio, pero, para que os hagáis una idea, me estoy refiriendo a anticapitalistas que ahora cobran 100.000 € al año, conselleres del actual Govern de la Generalitat, presidentes, vicepresidentes y vicesecretarios generales de algún partido, abogados y miembros de equipos jurídicos de determinadas empresas, directores de derechos sociales en el Síndic de Greuges que cobran cerca de los 100.000 €, o quien se ha montado su chiringuito en Suiza y ya no quiere saber nada, cuando antes iba de Gandhi del Procés. Pues os puedo pasar el número de cuenta de Paqui que, a pesar de su precaria situación económica, se creyó lo que no era, y se puso en situación de mayor precariedad aún para ayudaros. Luego os hablaré de ella.

Fue mucha la gente que os apoyó y os ayudó económicamente. Gran parte de ella con economías muy precarias, por si no lo sabíais. Quiero poneros un ejemplo que conozco bien, el del colectivo “Silenci… rebel·leu-vos”, que, entre otras acciones de apoyo, estuvo durante más de dos años frente al Palau de Justícia de Tarragona, de lunes a viernes cinco horas al día, y estuvo presente en Madrid, desde el primer día hasta el último, de diez de la mañana a seis de la tarde, en la calle Génova, frente al Tribunal Supremo, durante los cuatro meses que duró vuestro juicio. Muchísimos insultos, amenazas de muerte, agresiones, multas y costes económicos, que ni la rica ANC, ni el rico Òmnium Cultural, tuvieron la decencia de asumir, cuando la acción “Silencio… rebelaos”, dirigida a los jueces y la policía española, era la única acción reivindicativa diaria que se hizo durante aquellos cuatro meses y en las narices de sus destinatarios (por suerte tuvimos la ayuda de republicanos madrileños como “la cuadrilla” y “Madrileñ@s por el Derecho a Decidir”).

Paqui, la del “Silenci”, es hija de guardia civil, no os diré su edad, pero los 65 no los volverá a cumplir. Apenas cobraba 600€ al mes, pero compraba merchandising para dejar una parte de sus pocos ingresos en la caja de resistencia para, entre otras cosas, pagar fianzas a personas que después se iban de vacaciones en un yate que costaba 7.800€ al día (según la prensa). Paqui se pagaba los viajes en AVE cada semana, para ir a Madrid frente al Tribunal Supremo y para plantarse delante de la policía española a recibir insultos, alguna que otra agresión por parte de la policía que la hizo caer al suelo y alguna multa. Y todo para denunciar el circo que el Poder Judicial montó con vuestro juicio y con la persecución de los exiliados; todo para apoyaros; todo para estar a vuestro lado. Y como ella y el colectivo “Silenci”, podríamos mencionar a muchísima más gente y muchísimos más colectivos que sufrieron, de la policía española y también de la vuestra, represión física, psicológica, económica, conculcación de derechos y libertades, imputaciones y encarcelamientos.

Y ahora que ya estáis en la calle, ahora que ya habéis pactado vuestros indultos y que vosotros y vuestros partidos, seguís y seguiréis pactando con vuestros verdugos y con quien haga falta: gobiernos de ayuntamientos, diputaciones, consejos comarcales, Parlamento, Congreso y Senado, ¿ahora resulta que no tenéis ni la más mínima sensibilidad hacia los miles de personas represaliadas y pendientes de juicio? ¿Tenéis la cara dura de dejar tiradas, precisamente, a las personas que sufrieron la represión por apoyaros, por defenderos? ¿Para ellas no hay pactos?

Y ¿tenéis la poca vergüenza de no estar presentes, ni organizaros para acudir, cuando hay un juicio o una declaración de estas personas? Aunque deberíais asistir todas, porque la represión la están sufriendo por apoyaros a todas vosotras, no sería necesario ni siquiera eso si os organizarais y os fuerais turnando para, asistir, como mínimo, una de vosotras en representación del resto, especialmente de los exiliados. Pero no, no lo hacéis. Y no sois capaces ni de darles el apoyo que merecen con un simple artículo o entrevista en los medios de comunicación cada vez que se celebra uno de estos juicios. Sí, cada vez, porque ellas estuvieron cada día frente al Palau de Justícia de Tarragona y frente al Tribunal Supremo.

Ya podéis poner las excusas que queráis, pero, ante esta triste realidad, que entre otras cuestiones revela vuestro egoísmo exacerbado, vuestra baja o nula calidad moral y vuestra inadmisible falta de solidaridad con las personas que sí la tuvieron con vosotras, con todas y cada una de las personas exiliadas y presas políticas (a quienes nunca se os podrá negar esa condición, ni vuestro sufrimiento, ni el de vuestros familiares y amigos, ni olvidar vuestros largos y duros años de prisión), con profunda tristeza quiero deciros -y creo que, probablemente, podría hablar en nombre de todas o muchas de las personas represaliadas que han sufrido y aún están sufriendo la represión, no exclusivamente de los jueces y la policía española, sino también de los Mossos d’Esquadra y de la Generalitat- que os considero personas mezquinas (*), desagradecidas y que “SOIS, MUY, MALA, GENTE”.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart. “Silenci… rebel·leu-vos”. 12 Julio de 2023.
*Mezquino: 1 2 adj. [LC] Falto de generosidad moral. (DIEC2. Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans)

PD: Como ha pasado en alguna otra ocasión, este escrito ha sido considerado no conveniente, o dicho de otra manera, “censurado” por un medio que hasta ahora había tenido la amabilidad de publicar la mayoría de mis artículos de opinión. Debido a este impedimento, os agradecería que hicierais correr este escrito, para que pueda llegar a todas las personas a las que me refiero, con la esperanza de que puedan dar explicaciones que demuestren que me equivoco en mis consideraciones. De verdad que nada me haría más feliz. Gracias.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart: Doctor en Derecho Penal y activista social.
Otras notas del autor
– Traducido para LoQueSomos por
Leticia Palacios

Síguenos en redes sociales… Mastodon: @LQSomos@nobigtech.es Diaspora*: lqsomos@wk3.org Telegram: LoQueSomosWeb Twitter: @LQSomos Facebook: LoQueSomos Instagram: LoQueSomos

LQSomos

9 thoughts on “Carta oberta a les persones exiliades i preses polítiques: “SOU, MOLT, MALA, GENT”

  1. Tota la descripció és irrefutable. la considero totalment veritat. Malauradament no hi ha hagut cap menció llevat vosaltres; hi tinc vergonya aliena i no hi veig reparació possible. Una abraçada a tots aquells que fan la denuncia. Tot i així, desitjaria fer aportació econòmica per als represaliats . Com? Direu….. no ho puc fer d’altre manera

  2. Abans que res felicitar-lo per aquest article. Em sembla elegant, respectuós, absolutament directe, ras i curt (per tot i, tots els què podríem afegir) El respecte no està renyat amb paraules dures i expressions incòmodes.
    No puc comentar gaire més, ja que estic en acord amb la pràctica totalitat del text i de qui cita.
    Afegir en aquest cas un agraïment a les dues associacions de Madrid que vos nomeneu. Madrid té moviments i gent molt ferma.

  3. I t’has deixat la vaga de fan , els Viatjes a Bruseles i Strasburg … i tantes hores i despeses per a no res !
    Be, vaig perdre 5 Kg però també podia haver perdut la vida . Mesquins!
    Una gaditana emprenyada .

    1. Ho sé Maria, m’he deixat tantes coses perquè era impossible anomenar-les totes. Tens raó. Per això he fet una referència general a tantes com hem podia referir. Gràcies pel comentari

  4. Jo no vaig anar davant de cap presó, però juntament amb els companys de l’ANC del poble vam organitzar de tot, i a més, vam poder veure de primera mà el que la gent va arribar a fer. Vam fer esmorzars, sopars, dinars, berenars, trobades, paradetes l’inimaginable per recollir diners. Moltes persones es van passar dies i dies fent objectes (clauers, llaços, gorrets, el que fos) per portar-ho a les paradetes per poder recollir diners. Jo, com a gairebé sempre membre de l’organització vaig veure coses que en aquell moment em van trencar literalment el cor i ara m’emprenyen: a mi se m’ha adreçat una senyora gran, que cobra la pensió mínima, disculpant-se amb llàgrimes als ulls per no poder donar més que cinc euros, que per a ella devien ser un dinar o un sopar que va haver de saltar-se. Encabat, veient el que han fet i fan tota aquesta colla de sapastres (per no dir fills de puta) m’encenc.

    1. Som molts que hem passat per això Agustí. Si em dones permís, intentaré fer arribar aquest comentari a algun dels presos polítics (si no em bloquegen, com ja han fet alguns), perquè s’adonin que no és un cas únic el que jo cito en l’article.

  5. Aquest article és una gran veritat ja no recordada. Moltes persones vam estar presents dia a dia a Tgna, Madrid als sopars a Mas Enric, d’acompanyats als nostres companys al Jutjat defensant fins a pendre mal però allí eran Tothom.
    Els valents estan disgustat ja ningú fa res, et diuent perquè?per tornar a enganyar-nos.
    Solsament els polítics surten per les Eleccions i després a viure la vida. Això als que creiem i estimem a Catalunya ens fa molta decepció i tristesa.
    Jo no miro res dels polítics perque després fan el contrari del que prediquen.
    Solsament segueixo al nostre President Puigdemont, amb la total Esperança que un dia ell ens portarà a bon Port. 🎗️♥️🎗️

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Nos obligan a molestarte con las "galletitas informáticas". Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar